Ricart García Moya/ La cagarnera (cast. jilguero) es un bonico pardalet que pot viurer engabiat sinse patir ni enjoliarse, inclús cantará chiu, chiu en cuansevol puesto ahon estiga, siga el Potala o un camp d’extermini idiomátic. Aixina, usant metáfora lliteraria de fanc y pallorfa, l’alcoyá Eugeni S. Reig sería la cagarnera que canta sinse parar en defensa del genuí valenciá “en perill d’extinció”, pero heu fa en la llengua catalana dels que mos volen formigar. ¡Che, Eugeni, no mos fases créurer que’l vert es roig! ¿Te creus que som panolis pera engolirmos el teu ansómit tartufer?. Te fas el mascle de casoleta en fingides batalletes llingüístiques y en rivals que no volen ferirte ni trencarte el copró, perque una cagarnereta valenciana en el seu chiu, chiu dona alegríes y fa sonriurer als expansionistes catalaners que martafallen el valenciá. De totes formes, alguns no tenen caritat, ¡cóm se riuen de tu els catalaners com la camastrona Silví Monrabal!. (Per cert, l’onomatopéyic “chiu, chiu” es del sigle XV, y en eixa “ch” en perill d’extinció que’ls héroes com tu fan ferrandella o aufeguen en fuchina).

Aparentes reguiny y fiques morro tort com si hagueres tastat l’aigua d’achocasapos, y tot perque Canal 9 catalanisa el consonantisme dels vocables. ¡Uey, mante, si tu no fas atra cosa que escagarrusarte en el valenciá de tons pares y fer de palafanger pera tarquim del IEC!. Defens “que català i valencià són la mateixa llengua, no cal dir-ho”; y pera demostraro (yo puc escriurer “demostrar-ho”, en catalá, pero faría com tu; preferixc el valenciá modern) uses la llengua de Pompeu Fabra, ¡aixina cuansevol fa paralelismes!. Cada paraula que introduixes en catalá es una gavinetá de mort a la sinónima valenciana. Aixina, sinse motiu en esme, alluntante del lléxic valenciá, escrius “acudit” com a participi sustantivat y en semantisme d’ocurrencia o dit ingeniós. ¿Tens alguna documentació que demostre sa valencianía?¿A que tons pares no díen eixa flastomía lléxica?. No, y heu saps. En valenciá es traduiría per “eixida” (les teues seríen “eixides de pallola”). El catalanisme “acudit” es atre invent del círcul de Milà i Fontanals, fet en la Barcelona del 1860. May va ser valenciá, duguenlo al Reyne els bonyiguers floralistes del 1900. No es lléxic nostre, ingenier telefónic S. Reig. No está be lo que fas.

En mal génit, pujat a la figuereta, asbrames alls y sebes contra colaboracionistes de la TVV perque usen “rigut en lloc de rist. La forma tradicional valenciana del participi del verb riure es rist” (“Carta d’Eugeni Reig, lingüista”). Estic d’acort en lo del verp riurer, llingüiste Reig, pero dones galtaes al dátil (castellá, “dar lanzadas al moro muerto”). Els tábens enchufats per PPSOEU en TVV, als que fingixes donar bascollaes conilleres, asoles desichen l’ansómit intelectual del barruc: menjar, fotre y aumplir bolchaca, caganse en tot lo demés. Tens que escuadrinyar els fondos del pou negre, lluciferina cagarnereta del Tártar d’Ascensió. Els periodistes de Canal 9 excreten el fem que menjaren en la Universitat y cursets ascensionistes. Te vaig a dir, admirat filólec, nom y apellit de u dels chuplacabres catalaner que més mal ha fet al valenciá: un trapalatrop de Castalla que li díen Enric Valor.

Enric Valor envenená (ya saps, cultisme del lletí venenum), als chiquets a lo llarc de 25 anys per mig de “La flexió verbal”, d’obligá adquisició pera estudiants, incluits els meus fills (els que s’anfrontaren al fascisme catalaner, com l’amic Carbonell en Alcoy, patiren les nacoretes). S’han fet unes 30 edicions del merdós y carísim llibret. ¿Y saps, intrépit Reig, qui era l’editor? ¡El millonari proletari Eliseu Climent, alies “El Siglo”, aufegat en dinés per convertirmos en catalans! Contra eixa parella de trapatroles, valenta cagarnereta, tens que cantar els teus chiu, chiu, perque als blindats colaboracionistes de Canal 9 els sindona lo mateix. El mentirola Valor era qui introduía el “rigut” als chiquets valencians que hui son machongos en Canal 9: “Riure..., participi: rigut, riguda” (Valor, E.: La flexio verbal, 22 edició, maig, 1997, p.78). Els chiulits més armónics (sinse h-) els dediques als teus admirats martots de l’academia d’Ascensio, encá que admitixen tot lo catalá, com el subjuntiu “jo sàpiga, tu sàpigues...” (Gramàtica AVLL, 2006, p.287); corrupció que no mos fa falta, al tíndrer el valenciá clásic y modern “yo sapia, tu sapies...”. ¡Ay, Eugeni, quina porega em dones!.

Als expansionistes els agrá el cant de la cagarnera si, ademés del chiu chiu, asolta com si fora valenciá este descarament teu: “no es pas aixó el que jo...”. ¡Quína purea de catalá! La veritat, Eugeni, dius que eres alcoyá de soca y arrail; pero, ¿segur que no eres un “pollastraire” de la Boquería barcelonina?. Es que aixó del “pas” y “el que jo”, de veres, no s’ascolta vora Serpis ni vora Turia. ¿No t’haurán fet vudú y tindrás dins dels nyitols l’espírit d’Enric Valor o Pompeu Fabra?. Tons yayos y els meus, lo mateix que feen els clásics del sigle XV, usaven el neutre “lo”, pero tu recules rabo borrego de construccions sintáctiques ahon aparega. Agarres arcaismes y galicismes reviscolats per l’IEC, y no perque’ls escoltares en Alcoy. ¡Quíns anderdos fas! Eres com un personage en guinyós bucle sicológic digne de Lewis Caroll. Ca vegá que introduixes en ta defensa del valenciá vocables com “adient”, sinse dir al amodorrit llector que’s un barcelonisme eixit dels protonazis del Avenç per l’any 1900, estás soterrant la llengua valenciana.

¡Ay, Eugeni, fas més mal que la pigota negra! ¿A quín sant fiques el catalá “enllestir” en un llibre pera defensa del valenciá? El verp catalá “enllestir” encano era conegut pera llexicógrafs com Escrig en 1851; pero, atra vegá, els putots floralistes valencians del 1880 l’agarraren pera demanar llimosnetes y prémits en Catalunya. Fa lleig que la prosa d’un espasacint del valenciá, el sinyor Eugeni Reig, estiga caramullá de bonyigos morfolléxics catalaners. Home, femar un poquet es bo, pero aumplir tot de merda... ¡Un poc de bonea, per la Maedeu! ¡No tingues tanta presa en l’extinció del valenciá; deixa un poquet pera Montilla y Font de Mora!. Parles del pronom “mosatros”, pero uses l’arcaisme y catalá viu “nosaltres”. Si demá ordenaren desde Barcelona que lo canónic es escriurer “nosaltros”, tots en ringlera diriu “¡Sí, amos; lo que vostens desichen!”. Arreplegues veus com l’entomólec heu faría en parotets, aliacrans, proturs, tallarrosos, pudentes o buderons. Els punches en ahulla y els fiques en la colecció, pero uses el catalá perque t’han dit que’s més cult (¡perdó, “culte”, com dirieu Carod y tu); y medixes lo que escrius pera que desde’l Avui de Barcelona al Levante de Valencia aplaudixquen ta llabor catalanera.

N’hian poquetes errates en ton llibre “Valenciá en perill d’ extinció”. En aixó t’envege. Yo sempre he patit d’elles, encá que algunes... ¡uf!. En un artícul meu aparegué “fagotizar”, en lloc de “fagocitar”; y a la directora de la Bib.de Sta. Cruz de Valladolid (¡quína riquea d’eixemplars del XVI tenen!), vaig escriurerli una carta d’agraiment molt seria (no “seriosa”), despedinme en “Un saludo. Ricardo García Moya”; pero l’escrit enviat día “Un salido”. N’hian atres pijors. Repasant el verp “acachar” en l’Apéndix del DHIVAM, llixc: “castellá y catalá agachar” (p.7). ¡Atra errata!. Ya tinc amargat el día y part de la nit. En realitat tindría que dir: “castellá agachar, catalá acotar”. En fi, es errata meua; pero tu, Eugeni, escrius “acatxar” com ordena l’IEC, y es un delit morfológic contra el valenciá. Mosatros tenim la grafía “acachar” (La Brama, a. 1497), d’orige desconegut y, pot ser, mosarabisme. En el DHIVAM tens eixemples valencians desde’l sigle XV al XX. De totes formes, ¿qué pot esperarse d’un alcoyá que escriu el barbarisme catalá “avui”, corrupció del clásic adv. valenciá “hui”?. ¿Per qué te sulles en el valenciá, ravachol Reig?.

Y parlant de “ravachol”, tu saps que mos ve del apellit d’un anarquiste francés amigacho de ficar bombes, tirar trons, regirar sepulcres y fer atres astruperis pareguts. El 11 de joliol de 1892, el cap de Ravachol es despedía del cos. Raere de guillotinat, el terroriste adquirí connotacions tragicómiques. ¡Tota la vida pegant esclafits pera acabar fent riurer als magantos!. En París, en 1894, Toulouse-Lautrec pintava a les chicotes de la Rue dels Moulins, y els gambaires que eixíen d’allí achispats, ballaven y cantaven en recort del anarquiste: “Dansons la Ravachole, / Vive le son, vive le son, / Dansons la Ravachole, / Vive le son / D'l'explosion! / Ah, ça ira, ça ira, ça ira, / Tous les bourgeois goût‘ront d'la bombe, / Ah, ça ira, ça ira, ça ira”. Al poc temps, el poble olvidá el dramatisme del tararot petardiste. Quí li anava a dir a Ravachol que’l seu apellit donaría nom dasta a un loro en gallec: “De lingua viva e mordaz / trangalleiro e picarón / este loro brasileiro /a Pontevedra / namorou./ Ravachol, Ravachol , / ti é lo rei”. En valenciá, mantenint la “ch” etimológica, es transformá en veu polisémica. Aixina, en el significat del adj. “desficiós”, ma mare asobintet día: ”¡Este chiquet es un ravachol!”; també aludía als antius trenvíes de Valencia, al del alacantí bari de Benalúa, a la barqueta correu de l´Albufera, etc.: “¿Quí...? Ravachol” (Escalante: Mil duros y tartaneta, 1897, p. 56); “del Ravachol... el tranvía” (Casajuana: La oroneta de plata, 1914, p.16); “l´epoca en qu´existía el ravachol” (Meliá, Felip: Encara queda sol en la torreta, 1931, p.35), etc.

Cagarnereta emparralá entre núbols tóxics del IEC, ademés de fer tracamandanes morfológiques, asoltes la colomina lléxica “entremaliat” com adj. sinónim de “ravachol”. A vórer, paladí del valenciá en perill d’extinció: ¿Has vist en algún text valenciá eixe paraula?¿Hu has escoltat a algú en Alcoy, Chirivella o Chilches?. A ningú, fora de catalaners y víctimes d’ells. En valenciá es un barbarisme dut per la prostitució filológica raere del 1932, en els mamacalostres Joan Fuster, Enric Valor, Sanchis Guarner, etc.

Com a cagarnera metafórica menges l’alpist o escallola encomiástica dels catalaners que t’aplaudixen. Y parlant de menchusa de cagarneres, com a sinónim del valenciá “alpist” tenim l’antiu “esquellola”, mosarabisme que pujá de Sur a Nort (DECLLC, p.455), apareguent la 1ª doc. en Carlos Ros, “esquellola” (Dicc.1764). El catalá “escaiola”, documentat més tart, derivá del mosarabisme valenciá; y en este punt entren els ampastrers filólecs catalanistes. Envejosos com les folclóriques, sempre que poden claven el chafarot en l’angonal del colega. Aixina, parlant d’alpist, com qui no vol ferir, Corominas estufá astó que yo traduixc al valenciá: “en catalá es pronuncia escaiola. En cámbit, la -ll- es manté en tot el domini del valenciá, per tant es falsa la pronunciació ‘escaiola’ que’n el Reyne de Valencia atribuixen Alcover y Moll” (DECLLC, p.455) . Les falsificacions es atre recurs del fascisme filológic catalaner.

En valenciá tenim “escayola” (algeps fi); y “escallola”(alpist); pero degut a la anfibología dels termens, molts preferíen “alpist, alpiste”, ductós mosarabisme derivat del lletí “pistum”. Y ací pot haver matáfula, perque encá que mos donen “alpist” documentat en 1617 (DCVB), pot ser que l’original diga “alpiste”. Els del DCVB solíen inventarse apócops pera trencar homografíes en el castellá. També solía fero Escrig: “alpist” (Dicc.1851); y heu dic perque la –e final es manté en dialectalismes com ampistre, ampiste, alpistre...; lo mateix que’n nostra documentació: “una gabia en aigua, alpiste y canari” (Semanari Garrotá de Sego, Alacant, 9 setembre 1888); “d´alpiste y bosí de tramusos” (Semanari El Blua, Castelló, 28 febrer 1892); “entre all y pebre, alpiste” (Soler: ¡Mos quedem!, Castelló, 1907); “menchen alpiste” (El Tío Cuc, nº159, Alacant, 1917); “als canaris, cambiarlos l’alpiste, posarlos lletugueta” (Sendin: ¡Grogui!, 1931). Resumint, en valenciá tenim “alpist, escallola o esquellola” pera canaris; y “escayola” pera manobrers, derivat del italiá “scagliuola”. Atra cosa es que’l poble caldós, en eixa manía en ferse catalans –pronunciant com si foren de Granollers, adoptant noms com Nuria y tornarsen tarumbes en el Barcelona C.F.-, palatalisen la -y- provocant anfibología al dir y escriurer “escallola”; motiu per el que molts valencians preferixen el mosarabisme “alpist” o “alpiste”.

Y ara , en maixcareta pera la febra porcatera, entrem en la Gran Catalunya que aplega dasta Alcoy. Dumenge, 3 de maig de 2009, llum de primavera fresqueta, cagallonets de gos adornen replacetes en abres despereant fulles entre pardalets y abichorros. Les dotse y mija, la gent s’acosta al carrer St. Francesc en dignitat y maquencia de colpet y serveseta; flatoses sinyores tendur (castellá “mesa camilla”), acartonats homens tracheats, yayos unflats per sa condició d’activistes catalaners de paelles y pets, chiquets repentinats y en aulor a Nenuco; tots fan rogle y ascomensa l’acte solemne: músiques catalanes, poesíes patriótices d’un botichós baix la bandera catalana, ofrenda de flors, eixaltació del poeta catalaner y, lo més tendre, uns samaruquets del rebals inmersioniste (chiquets de la Coral Polifónica Alcoyana), canten en catalá cançons de Lluis Llach y Ovidi Montllor. El caramull de tristea per l’embrutapapers mort aplega en el catalá “El Cant dels Ocells” y el descubriment d’una placa a Joan Valls per “dignificar la llengua i literatura catalana”. Quins manyoflaren l’aquelarre sardaner eren “Els Amics de Joan Valls”, popats per lliberats de CC.OO, UGT, CGT y una retafila d’entitats catalaneres d’Alcoy, ahon tot s’afona menos el catalanisme.¡Vixca la subvenció, la Gran Catalunya y el PP!.

Els Amics de Joan Valls donen tots els anys un prémit al que millor ha defengut la implantació del catalá y extinció del valenciá. En 2009 ha caigut en la cagarnereta del camp d’extermini Eugeni S. Reig, “Premi l'Ús i Promoció del Català” ¡Vaja paixarell la cagarnera!. Com es llógic, la Generalitat Valenciana del PP ha publicat “Les nostres paraules” d’Eugeni Reig en dinés de mosatros, perque Font de Mora, Chiquillo y Camps agraíxen l’encarabasinament d’Eugeni en “l'Ús i Promoció del Català”. ¡Che, quína repugnancia em dona tot astó!. Mentres, els génits valencianistes d’UV -indidualistes pera mordinyar mes manrons-, no han amaitinat ni 6.000 vots en tot el Reyne de Valencia. ¿Deixarán de ser alguna vegá niu de viboretes pera futurs Chiquillos del PP? ¿Sería molt demanar la unió de tots els partits y partidets valencianistes? Amic Miralles: no pots ser a la vegá Bellea del Foc, Gayatera y Fallera Major (¡y, ademés, sinse dinés!). Dasta el disapte, día 6, te fees el fachendós dient: “Miralles proclama que UV es el único partido valenciano que va en solitario”. Sí, sí, tens rahó; y a eixe pas acabareu tan solitaris com David Carradine en l’almari.